La proposta que us fem en aquesta
sortida ens endinsa tant en la descoberta d'aspectes històrics, com
en el patrimoni natural i en els efectes de l'activitat humana en la
transformació del paisatge.
Comencem per la part de Vilafranca, on
encetarem la caminada: al carrer del Balcó de les Clotes, just on
neix el camí de Sant Pau. No perdem de vista, de bon començament,
que estem dins la zona que ja en època medieval era coneguda com
Vallmoll, abans de la fundació de Vilafranca; que el lloc d'on
partim s'identifica amb el topònim de les Clotes i que, finalment,
anirem a parar als Pèlags, a Vilobí.
Desplaçament: es pot fer a peu i en
BTT
Distància: 8,1 km
Altitud mínima: 183 m
Altitud màxima: 291 m
Desnivell acumulat: 167 m
Temps del recorregut: 2 hores
Dificultat: baixa
Mapa de l'itinerari
Perfil de l'itinerari
Descripció
Com ja hem indicat, el camí
l'encetarem al carrer del Balcó de les Clotes, seguint primerament
les indicacions que ens portarien cap a l'ermita de Sant Pau. Davant
nostre s'obre una plana que al fons queda limitada pel turó de Sant
Pau.
Sortint de Vilafranca, pujant cap a Sant Pau
Crida l'atenció la toponímia de la
zona: Vallmoll i les Clotes. A diferència del que sovint es pensa,
l'Alt Penedès no és pas una terra eixuta, amb uns pocs torrents i
l'aportació del riu Foix. Sovint el subsol amaga una bona quantitat
d'aigua, i aquest és un dels aspectes més destacables d'aquesta
sortida.
Si en el cas de les Clotes el nom no el
podem relacionar amb seguretat amb la presència d'aigua, encara que
per l'entorn no seria fora de lloc fer-ho, el topònim Vallmoll, combinat amb les Clotes, ens
refereix molt probablement una zona amb presència d'aigua entollada i, en tot cas, de terres que fan de bon cultivar. En la documentació medieval de
la zona trobem nombrosos topònims referits a zones humides i
documentem activitats que demostren la seva dessecació per a
posar-les en cultiu, aprofitant la fertilitat que ofereixen, presentant-nos un Penedès no sempre eixut. Els
documents situen Vallmoll de forma imprecisa dins el territori
d'Olèrdola, i tot apunta a un emplaçament coincident en bona
part amb l'espai que ocupa actualment Vilafranca. Al lloc on som
estaríem a la part nord de Vallmoll.
Un cop creuada la plana ens enfilarem
cap al turó de Sant Pau, on trobarem el trencall que ens portarà
fins a l'ermita, a la que ens podem atansar si volem, i recuperar
després novament el camí cap a Pacs. L'ermita de Sant Pau es
documenta des del segle XIV, tot i que el més destacable de l'indret
és la presència de restes de construccions eremítiques que es
poden observar per la capelleta buidada a la roca i els nombrosos
encaixos de bigues visibles al seu costat. L'eremitisme és un
fenomen del cristianisme medieval primerenc, que perfectament podem
situar al segle X en aquest cas, o abans, i del que es coneixen
indicis similars en diversos llocs també de l'Anoia i el Baix
Llobregat, per esmentar els més propers.
Si fem la visita a Sant Pau, desfarem
el camí per retrobar el nostre itinerari i seguir cap a Pacs, on
arribarem després de resseguir el camí per un tram de bosc i de
camps d'oliveres, on podem observar un bon treball de construcció de
marge amb pedra seca.
El camí ens durà a tocar de
l'església de Sant Genís de Pacs, originàriament romànica però
totalment transformada, i fins a la carretera, on girarem cap a la
dreta, passant el pont sobre la riera de Llitrà.
Un tram més enllà, just quan la
carretera gira cap a la dreta, nosaltres seguirem recte pel camí que
porta a les caves Loxarel. Aquí el camí avança novament per una
extensa plana entre vinyes, que durant la Guerra Civil va ser
aprofitada per a la construcció d'uns dels diversos camps d'aviació
que es van crear al Penedès. A peu del camí podrem veure les boques
d'entrada a alguns dels diversos refugis antiaeris distribuïts a
l'entorn del camp.
Per conèixer detalladament aquest
episodi de la Guerra Civil no hi ha res com una visita detinguda al
CIARGA (Centre d’Interpretació de l’Aviació Republicana i la
Guerra Aèria) a Santa Margarida i els Monjos. El camp de Pacs era un
dels quatre construïts a partir de finals de 1937, juntament amb els
dels Monjos, Sabanell i Santa Oliva.
Entrada a un dels refugis antiaeris
Després de les caves Loxarel seguirem
el camí, trencant primer cap a la dreta, en direcció a les
Guixeres, però girant a l'esquerra tant bon punt trobem les primeres
cases al peu del camí. Seguirem fins la primera cruïlla, on
tombarem novament cap a l'esquerra, i des d'aquí seguirem el camí
recte en direcció a ponent, fins a trobar el trencall que a la
nostra dreta puja fins a can Carbó. Un cop davant la casa girarem a
la dreta, passarem pel bosc de ca l'Olivella i arribarem al camí que
cap a l'esquerra ens acostarà fins als Pèlags.
El camí fet, vist des de can Carbó
El paisatge que s'obrirà davant nostre
ens pot sembla de bon començament, sorprenent: una gran clotada, de
parets esgarrapades, plena d'aigua. Aquest espai, avui d'un interès
natural inqüestionable, és el resultat de l'activitat extractiva
que des de l'època romana ha tingut lloc a la zona, relacionada amb
la producció de guix. L'extracció fins a tallar el nivell freàtic de l'aqüifer ha fet que l'aigua ompli el buit. És així
com s'ha format aquesta zona humida del Penedès, avui insòlita si
es vol, però que fa evident la presència de l'aigua al subsol i la versemblança de les zones humides que trobem esmentades en la documentació almedieval referida al Penedès.
Els Pèlags
Com a zona humida, s'ha anat poblant de
plantes com el canyís o la boga, mentre que a l'entorn veiem pinedes
de pi blanc en transició cap a l’alzinar litoral. L'aigua també
ha estat clau per a l'atracció d'aus com el corb marí gros, l’ànec
de collverd, el bernat pescaire i altres espècies migratòries que
hi fan aturades.
Desfent el camí en direcció a Vilobí
podem visitar els altres tres pèlags, més petits.
